Neutrons no tant neutres

Aquí ve una petita notícia realment interessant i sorprenent que vaig decobrir ahir al vespre a “Investigación y Ciéncia”.

Tot i que el neutró sigui elèctricament neutre, els físics havien imaginat ja que posseia una càrrega elèctrica positiva en el seu centre, equilibrada per una càrrega elèctrica negativa del mateix valor a la perifèria. Resultats nous, obtinguts en 3 diferents acceleradors de partícules, indueixen a pensar que el neutró és encara més complex: posseeix una càrrega negativa tant en el seu interior més profund com a la seva perifèria, amb una càrrega positiva emparedada entre elles. Aquests descobriments podrien permetre una millor comprensió de la força nuclear forta, que manté els nuclis atòmics. El nou coneixement podria aplicar-se a la producció d’energia nuclear.

Physical Review Letters, 14 september 2007. Charles Q.Choi

Notícia de “Investigación y Ciéncia”, febrer 2008

neutro.jpg

Exercici de TCQ, comentari de l’article2

Ciència de Font-Oberta 

Aquest article ens parla d’una nova realitat en la manera de fer recerca, utilitzant Internet s’ha creat una comunitat de recerca  de col.laboració per tal d’unir científics d’arreu per trobar cures per mlalties abandonades com les malalties tropicals, usant el model de programació de “font-oberta”.

 

La motivació ha sigue que malalties tropicals són de baixa prioritat per grans idústries farmacèutiques ja que els beneficis en desenvolupament de fàrmacs és molt petit, i pacients en països en desenvolupament no tenen prou capacitat econòmica per pagar els fàrmacs patentats.

 

El grup que ocupa un lloc web anomenat Synaptic Leap, espera que el temps de voluntaris i el poder dels ordinadors finalment resultin en una llista de fàrmacs que es faran lliurament disponibles per al desenvolupament.

 

Tot això està molt bé per contribuir en el desenvolupament i en l’avanç de la ciència. Però el que no veig clar és que els participants en col.laboracions de font-oberta perden la capacitat de patentar els seus descobrimrnts, ja que passen a ser de domini públic. D’on sortiran els diners per aquestes investigacions? I els sous dels científics? Si no hi ha, per exemple un govern de l’estat que financii un projecte de recerca i pagui als seus investigadors (una mena de funcionariat) no crec que gaires grups de recerca puguin participar en iniciatives com aquesta.

En referència al que acabo de comentar a l’article que estem analitzant s’ens comenta que tot i que descobriments col.locats en propietat pública en general no poden ser patentats segons el blog de Synaptic Leap, investigadors que vulguin patentar part del seu treball poden optar per penjar només part de les seves dades i resulats online.

 

Estic d’acord en que la ciència de font oberta potser arribarà a ser una bona manera d’accelerar la ciència, ja que debats online permeten reaccions instantànies. Tal i com comenta Bradley a l’article, científics penjant al seu blog han ajudat a millorar condicions experimentals de reaccions: “nosaltres vam tenir un post que sugería una diferent concentració, millorant la reacció.”    

 

El que trobo més positiu d’aquesta iniciativa és el fet de que un equip d’investigadors, o un sol científic, només de tenir un problema pot demanar i rebre ajuda de molts d’altres i d’arreu del món quasi instantàniamnet.

  

Exercici de TCQ, comentar l’article 1

Noves Eines d’Educació

Els professors estan constantment buscant mètodes de presentació que motivin els estudiants i maneres per fer més eficient el seu temps lliure.

El software social, també anomenat “eines socials de treball a la xarxa” (social networking tools), poden ajudar amb els dos objectius, segons els professors de química que han integrat aquests mètodes basats en la xarxa a la seva feina.

Tot i que els professors afirmen que afegint el software pot incrementar la seva quantitat de feina, els estudiants responen positivament.

 

A la trobada nacional de ACS del mes pasat a Chicago, es van fer presentacions sobre utilitzar eines com podcasts, blogs o wikis. Particularment van parlar de com han incorporat una o més d’una d’aquestes eines per millorar els estudis de llicenciatura en química i programes de recerca.

 Molts professors diuen que utilitzen eines gratuites o de baix cost per millorar els mètodes d’ensenyament, mentres que d’altres diuen que les eines els permenten modernitzar la manera de conduir els seus cursos. 

Però els educadors alerten de que no tots els estudiants ho entendran inmediatament. La idea de que tots els estudiants dominen les noves tecnologies és equivocada, deia
Bradley. Ell afegeix que en realitat més d’un 20% dels estudiants s’espanten en utilitzar noves tecnologies i necesiten preparació.

 

Com que podcasts i vodcasts de lliçons poden ser consultats i utilitzats fora de classe, els professors que utilitzin aquests mètodes docents poden reduir l’assistència a classe, com a estudiant que sóc ho trobo interessant fins un cert punt ja que el problema que veig en això és que si no es controla es pot arribar a convertir en feina permanent, és a dir, l’estudiant pot haver d’estar al vespre, a casa, fent feina amb el seu ordenador; en canvi amb les classes tradicionals a l’arribar a casa a l’estudiant se li havia acabat el dia lectiu.

Un altre problema que això pot plantejar és per al professor. Si els estudiants poden escoltar o veure les lliçons des de qualsevol lloc, amb el seu ordinador, quina és la motivació d’anar a classe? Potser la solució és la que Geldre ens propasa a l’article, i que nosaltres vivim aquí a la UdG, i que passa per recollir periòdicament, per part del professor, exercicis calase sense avís previ, els quals contin com a nota del curs.

 

Una altra manera de fer i que trobo molt interessant és la de Bradley, profesor de química orgànica, a qui no li preocupa si els estudiants no asistiesen a classe. Ell grava les seves lliçons i les penja online. Els estudiants poden consultar tantes vegades com vulguin les seves lliçons, aturar l’explicació, rebobinar… on no veuen al profesor fent classe sinó que senten la seva veu i veuen el que ell dibuixaria a la pissarra. Bradley utilitza les hores de classe exclusivament a respondre preguntes dels estudiants.

 Una eina molt coneguda per nosaltres, els estudiants de Tècniques de Comunicació Aplicades a la Química de la UdG, són els Blogs. Originalment anomenats Web logs, els blogssón llocs web amb entrades diaries que són generalment presentades en ordre cronològic invers. Un exemple de blog és aquest, https://pepquimic.wordpress.com.

I per comparar-la amb aquesta última, existeix una altra eina que utilitzen educadors, i també nosaltres els estudiants de TQC, de química que és el wiki. Un wiki és un lloc web col.laboratiu amb contingut que pot ser directament editat per diferent gent amb accés.

És a dir la diferència principal entre un blog i un wiki és que aquests últims solen ser fruit de col.laboració d’un grup de persones mentres que els blogs solen ser escrits per una persona.

 

Ens trobem en una era de canvi en el món de la comunicació, científica o no. Segurament d’aquí a uns anys recordaran la manera com ara fem classe, o com fins ara les hem fet, i la manera com es publica la informació científica, publicació d’articles en revistes de paper…

Tenim noves eines de cmunicació al nostre abast, aprofitem-les.