Caravel·la Portuguesa

La Caravel·la Portuguesa (Physalia physalis) és un invertebrat marí gelatinós que habita les aigües càlides i profundes de la majoria dels oceans del Planeta. Tot i tenir aspecte de medusa, també és un cnidari, realment es traca d’un organisme colonial on els pòlips que la formen s’especialitzen per a mantenir viva la colònia, tal i com passa en el cas dels coralls. Una de les parts del cos d’aquest organisme més característica és la seva vela gelatinosa que sobresurt del nivell de l’aigua i li serveix per navegar per l’oceà impulsada pel vent, d’aquí ve el seu nom de caravel·la.  L’altra part més característica i temuda de la Caravel·la Portuguesa és, sens dubte, el seu conjunt de llargs tentacles urticants, eina dedicada a la defensa i l’alimentació. Aquets llargs filaments són el  magatzem d’una potent toxina fent que una picada d’aquest organisme pot resultar mortal per un humà susceptible a aquest verí.

El divendres passat ja en van parlar al TN i avui a La Vanguárdia he pogut llegir un article on ens adverteix de l’avistament d’alguns d’aquests organismes en aigües Mediterrànies.

No obstant això, pel que he pogut llegir no cal que ens esverem més del compte ja que al no ser una espècie pròpia del nostre mar (massa fred per elles) s’acabaran morint i la seva picada només pot arribar a ser mortal en persones que presentin resposta de tipus alèrgica al seu verí, “tant infreqüent que no és considerada una espècie de picada mortal” diu Ignacio Franco, investigador de l‘Instituto de Oceanografia, a La Vanguárdia.

Encara recordo quan anys enrere ens passaven les pel·lícules de la saga Tiburón (que per cert, m’ho feien passar molt bé) a la televisió quan s’acostava l’estiu, últimament ens han anat avisant del perill dels borns o meduses i ara surten les Caravel·les. Ara que ja no estan gaire de moda aquells éssers mitològics marins potser tenim una necessitat de buscar nous “monstres” de les profunditats entre els éssers vius marins.

Anuncis

Il·lusió de Poggendorff

poggendorfAquí podem veure la sorprenent il·lusió de Poggendorff la qual va ser descoberta per Poggendorf al 1860 en una altra il·lusió òptica, la coneguda il·lusió de Zöllner, en la qual línies paral·leles intersectades per petits segments diagonals semblen divergir. La il·lusió de Poggendorff implica la percepció cerebral de la interacció entre línies diagonals i vores horitzontals i verticals. Mirant la imatge anterior d’esquerra a dreta, la línia negra diagonal que és intersectada per l’element Pq quina continuació té? És a dir,  estem segurs de que l’aparent llarga línia negra que passa pel darrere de Pq és realment una línia contínua? El segment vermell és només, tal com aparenta ser, un curt segment paral·lel a la llarga línia negra? Comprovem-ho amb l’ajuda d’un regle i potser ens sorprendrem.

cercleLa il·lusió de Poggendorff també es percep en tallar una circumferència amb un rectangle, aconseguim la il·lusió de que la circumferència no sigui contínua i es tracti de dues de diferent radi.

Recomano aquest petit programet, d’un web farcit d’il·lusions òptiques, on podem jugar amb l’amplada, la inclinació i la proximitat entre línies per veure com ens enganya la percepció amb la il·lusió de Poggendorff. Cliqueu a la imatge per jugar-hi.

applet

Química sostenible

Seguint la línia de l’entrada que vaig fer el passat 26 d’abril a Pq, en record del desastre de Txernòbil, aquest matí he estat llegint un article del número d’abril de 2009 de la revista Engega titulat La química sostenible, on hi han participat molts professors del Departament de Química de la UdG.

quim-sost

Està bé que els químics en parlin i que la població en general vegi quina classe de química de laboratori s’està fent i quin nou camí s’està seguint.

Els temps estan canviant

Amb serra d’or

Amb serra d’or, els angelets serraren eixos turons per fer-vos un palau

sera-dorMènsula del claustre gòtic de Montserrat on es poden veure dos angelets que sostenen l’escut de Montserrat, en el qual es representa una muntanya travessada per una serra d’or.

Geogràficament a 38 km de Barcelona, en el centre de Catalunya i prop de les ciutats de Manresa i d’Igualada, s’aixeca l’original i esvelt massís de Montserrat, que assoleix el seu cim més alt en el pic de Sant Jeroni, de 1236 m sobre el nivell del mar. Les formes sorprenents de la muntanya han estat originades per l’evolució geològica. Al començament de l’era terciària, en el període eocè, una terra molt muntanyosa (l’anomenat continent balear) ocupava el lloc on ara hi ha el mar Mediterrani, entre ses Illes i el Principat. L’acció lenta dels trastorns geològics provocà l’enfonsament d’aquell continent i el dipòsit de materials sedimentaris, que aleshores era Montserrat, emergí a una altura considerable a causa de la depressió dels terrenys circumdants. Així es formà la muntanya, composta per un conglomerat de còdols aglutinats per un ciment natural de tipus calcari, sorres i argiles. El conjunt té 10 km de llargada per 5 km d’amplada, amb un perímetre el·líptic de 25 km. El seu perfil inconfusible, que la fa ser muntanya serrada, ha sigut treballat pacientment per l’aigua, el vent i els gradients de temperatura.

La presència humana a la muntanya és testimoniada ja des del Neolític amb nombroses troballes arqueològiques, sobretot objectes de ceràmica. La singularitat i la localització exclusiva d’aquests vestigis han originat la denominació de cultura prehistòrica montserratina, que remunta que uns 3000 anys a.C. Cultures com la del bronze i la del ferro, i més tard la ibèrica (de la quals es conserven peces de sílex, objectes metàl·lics i restes humanes al museu de Montserrat) hi han deixat també els seus rastres. El text d’una donació que el compte Guifré el Pilós féu al monestir pirinenc de Ripoll (a l’any 888) és la primera notícia escrita, és a dir de la història, que tenim de la muntanya de Montserrat.

moreneta-imatge

Pel que fa a la imatge de la Mare de Déu de Montserrat, coneguda popularment per la Moreneta pel color fosc de la seva cara i mans, així com el nen Jesús, és una talla romànica en fusta que data de la darreria del segle XII o del començament del s.XIII si bé ha estat restaurada posteriorment en diverses ocasions i especialment després de la Guerra del Francès (s.XIX). La imatge deu el seu color fosc a la lenta transformació del vernís (per processos d’oxidació) de la seva cara i mans a causa del pas del temps i de l’acció del fum dels ciris i llànties que durant molts anys van cremar a la petita església romànica on es trobava la imatge. L’any 1881 va ser coronada com a patrona de Catalunya i la seva festivitat es celebra el 27 d’abril.

cat

26-A, 23 anys

Encara no eren dos quarts de dues de la matinada (hora local, UTC+3) quan el reactor número 4, com a conseqüència d’un augment sobtat de la seva potència en la prova de seguretat que s’estava duent a terme, va explotar. Una gran quantitat de radiació va ser emesa. El terror s’extendria per la Unió Soviètica, Europa Oriental, Escandinàvia, … i pel el món sencer, era el major accident  ocorregut en una central nuclear en tota la història i l’únic de nivell 7 en l’Escala Internacional d’Accidents Nuclears (creada el 1990).

chernobyl_disaster

Avui fa 23 anys d’aquell accident i encara quan es pronuncia el mot Txernòbil una certa esgarrifança ens recorre els cossos. Les conseqüències van ser terribles i encara són presents en diversos països on des del 23 d’abril de 1986 multitud de persones han patit els efectes de la radiació en forma de mutacions genètiques les quals han donat molts casos de càncers.

Que la ciència serveixi per vetllar per la seguretat de les persones ha de ser una prioritat, no abaixem mai la guàrdia i aconseguirem la necessària harmonia entre l’avanç de ciència i la vida al planeta. Alerta!, que diria aquell crític televisiu o Al lloro! com diria el conegut president esportiu.

Sant Jordi Científic

eduqAhir, dia de Sant Jordi, entre alguns llibres vaig rebre a casa el 2n número de la revista EduQ (SCQ). El passat mes d’octubre de 2008 va ésser publicat el primer número, ja en vaig parlar al bloc, i sembla que va tenir molt bona rebuda entre els químics del país.

En aquesta nova edició d’EduQ també hi he trobat molts articles interessants. Per començar trobem l’article de Pere Castells de la fundació Alícia, Aprenentatge de la ciència a través de la cuina. Vaig poder conèixer la seva feina el passat 15 ‘abril quan el mateix Castells va participar en el II Congrés de Docència de Química a Secundària que es va celebrar a la Facultat de Ciències de la UdG.

També m’ha cridat l’atencó l’article titulat El fuego como luminoso recurso didáctico, publicat per un professor de secundària de Madrid. Aquest professor participa en activitats divulgatives amb experiments on el denominador comú  és el foc, entre els quals n’hi alguns que nosaltres fem com la combustió de la xuxeria, ja en traurem alguna nova idea per fer per aquí les nostres terres.

Finalment d’aquesta edició d’EduQ voldria destacar l’article La simetria, una altra manera de mirar els materials, publicat  per un químic català que fa recerca en materials a la universitat de Cambridge,  el qual utilitza els fantàstics dibuixos del gran artista Escher, sempre m’han entusiasmat els seus dibuixos i il·lusions òptiques, per explicar la simetria, mostrant els diferents elements de simetria i els Grups Puntuals.

EduQ, revista de subscripció molt recomanable!

Sant Jordi 09

senyera-llarga1

banderessantjordi1

ABRIL

Per l’abril si cada gota val per mil,
Cada rosa en val deu mil
I cada llibre cent mil.

Amb pluja , roses i llibres
Celebrem la festa gran,
Que ningú no en quedi fora,
Ni els d’ara ni els que vindran;
Els d’ara per fer patxoca
Al costat de l’alt patró,
Els qui vindran, per si toca
D’afegir-hi més saó,
Perquè sant Jordi se senti
Sempre ben acompanyat
I ens ajudi, als uns i als altres,
a poder guanyar el combat
que fat ants segles que dura
i encara no s’ha acabat.

Per això, quan l’abril pinta
Tots els marges de color
I fa les nits molt més tèbies
I el cel més encisador,
Convé que tots, nois i noies,
Cantem ben fort la cançó:

Per l’abril si cada gota val per mil,
Cada rosa en val deu mil
I cada llibre cent mil.


Miquel Martí i Pol

creu-sant-jordi1

Incògnita = x

No us heu preguntat mai per què la incognita en matemàtiques es sol representar amb la lletra x?

Doncs l’explicació rau en el fet de que els àrabs, pares de l’àlgebra, anomenaven Shai (cosa) a la incògnita i , en mltes traduccions s’escrivia llatinitzada com a xai, i a l’abreviar això va quedar la x.

Mentre escrivia aquesta curiositat he recordat un “acudit”, fet sense voler per un alumne que no devia haver estudiat gaire pel control de mates, el qual he recuperat. Aquí teniu la resposta de l’alumne a l’exercici on se li planteja aïllar la x en un problema de trigonometria (en aquest cas la incògnita és la longitud de la hipotenusa d’un triangle rectangle  la qual s’ha de trobar a partir de la longitud dels catets aplicant el Teorema de Pitàgores).

xNo sé fins a quin punt jo hagués tingut gaire clar de posar un 0/10 a aquest alumne per aquesta resposta. Ben mirat és una resposat correcta, no la que es pregunta però correcta. A més a més ho trobo molt ingeniós.