Energia nuclear, bon reportatge del QuèQuiCom

Precisament avui, 66 anys després de la terrible, malvada i destructiva acció contra la ciutat d’Hiroshima, amb el llançament de la Little boy (6 d’agost de 1945), amb conseqüències fatals que, encara avui formen part d’una dura realitat a les vides de molts japonesos (juntament amb l’altre terrible bomba nuclear a Nagasaky, el 9 d’agost de 1945); he vist un bon reportatge dedicat a l’energia nuclear “positiva” (amb la qual obtenim energia elèctrica o donem teràpia contra diverses classes de tumors).

Deixant de banda els lamentables fets de 66 anys enrere, dels quals fèiem referència, aquesta tarda, just després de dinar, al Canal 33 s’ha tornat a emetre el capítol del programa de divulgació científica QuèQuiCom dedicat a l’energia nuclear. Ja l’havia vist, fraccionat i des de l’ordinador. Avui ho he pogut fer des de la butaca, mirant el televisor.

El programa sempre m’ha agradat pel seu encertat llenguatge divulgatiu però, al d’avui hi trobo alguns detalls exquisits. Em refereixo a les al·legories (que sempre s’han fet servir al programa) per tal de mostrar de forma simplificada i clara, utilitzant material quotidià, conceptes complicats.

Tots plegats hem fet servir, o se’ns acudiria fer servir, pilotes de tennis taula pintades de dos colors per tal de construir un model de nucli atòmic (amb els seus protons i els seus neutrons). Però, què me’n dieu d’utilitzar una sèrie de mistos per tal de simbolitzar una reacció en cadena? I de fer servir sorres, pedres i trucs, de gruix cada cop més gran, per tal de presentar l’espectre electromagnètic, amb els diferents tipus de radiació (des de les ones de ràdio als rajos gamma), mostrant el seu efecte sobre una dotzena d’ous, per tal d’explicar l’efecte dels diferents tipus de radiació (en funció de la freüència) sobre el nostre organisme?

A més a més, aquest capítol el trobo molt interessant ja que mostra els pros i contres de l’energia obtinguda a les centrals de fissió nuclear, un tema d’opinió pública, del qual acostumem a opinar sense tenir-ne gaire idea. Tot plegat acompanyat pel bon treball de camp i entrevistes de la Samanta Vall. El podeu veure al bloc del programa. El recomano!

http://blogs.tv3.cat/quequicom.php?itemid=39850

Cercant el vidre perfecte

El passat 10 de gener, amb motiu de l’article de l’investigador  Jordi Sort a la revista de divulgació Investigación y Ciencia (edició espanyola de la Scientific American), vaig presentar els vidres metàl·lics. [Pepquímic, 10/01/11]

Com recordem, sota determinades condicions es poden aconseguir metalls amb estructura amorfa. Es tracta dels “vidres metàl·lics”. L’interès d’aquests materials rau en les seves propietats mecàniques, una duresa més alta que l’acer o una elasticitat superior als materials ceràmics. També presenten una gran resistència a la corrosió, fets que els fan uns materials idonis per a ésser utilitzats com a biomaterials per a implants ossis. Ara bé, els vidres metàl·lics no es formen de forma espontània (en condicions normals, els metalls tendeixen a organitzar-se en estructures cristal·lines ordenades), sinó que s’obtenen mitjançant refredaments ultaràpids (a velocitats superiors als 100 ºC /s) d’aliatges fosos de Zr-Ti-Cu-Ni-Be, Pd-Cu-Si o Mg-Cu-Y.

Més informació sobre la recerca que el grup de Jordi Sort ha desenvolupat en els darrers anys al voltant d’aquests sorprenents materials a l’article publicat a Investigaión y Ciencia.

Recordo aquest tema ja que, recentment un grup de recerca del Carnegie’s Geophysical Laboratory ha publicat la possibilitat de crear vidre metàl·lic organitzat a gran escala [Zeng et al., Science, 2011, 332, 6036].

La recerca que s’està duent a terme en el tema va enfocada en la producció d’un vidre amb un ordre d’enllaç llarg, gairebé cristal·lí, l’estat anomenat de “vidre perfecte”.

Els autors d’aquesta recerca s’han centrat en el vidre metàl·lic a base de ceri i alumini. Al sotmetre el vidre de Ce-Al a 25 gigapascals de pressió (unes 250000 vegades la pressió atmosfèrica normal), l’equip va aconseguir crear un cristall individual. Al disminuir la presssió fins a l’atmosfèrica, el material conservava el nou ordre estructural.

Mitjançant tècniques de determinació per raigs X, s’ha determinat que les estructures atòmiques del Ce i l’Al eviten que el vidre pasi a un estat ordenat de llarg abast a pressions normals. En canvi, a 25 gigapascals de pressió, es transfereix un electró del Ce, permetent que aparegui una nova estructura cristal·lina.

Aquests resultats ens porten a pensar que el vidre de Ce-Al, sotmès a un tractament d’alta pressió, podria constituir un sistema adequat per descubrir el “vidre perfecte”.

Referències: