Molta ciència, tot fent Camí cap a Sant Jaume de Compostel·la

Tal com comentava a la darrera entrada, la setmana passada la vam passar de meravella, amb la colla, tot fent Camí cap a Sant Jaume de Compostel·la. 111 km, 3 etapes i 5 dies de desconnexió i reflexió, que sempre va bé. La meteo ha estat realment molt bona (massa i tot!), sol i temperatures màximes força altes (de 6 a 11 del matí era la única fracció de dia on caminàvem sense patir).

DSCN1626 còpia

Moment de glòria; després de 111km tota la colla arribàvem als peus de la Catedral de Sant Jaume de Compostel·la, 12/07/13.

I pel Camí, com a per tot arreu, ens hem trobat, cara a cara, amb la ciència. Des de la botànica a la geologia, passant per la meteorologia, l’astronomia o la química, aquests dies també ens han servit per contemplar i celebrar la bellesa de la natura que ens envolta.

5ptas_1

Imatge, Wikimedia (sí, tot i que la tinc, no he remenat a la col·lecció de monedes).

A l’arribar a la imponent Catedral de Santiago de Compostel·la, tot admirant la seva façana, bufant i suant després de recórrer, pas a pas, 111 km de terra gallega, ens vàrem fixar amb el granit que es va fer servir per a construir-la. Una façana que tenim molt vista ja que apareix al revers de les monedes de 5, 2 i 1 cèntim d’euro espanyoles. Per cert, parlant de monedes i la Catedral gallega, recordeu els duros petits on s’hi encunyà el Botafumeiro?

I, precisament, un dels components d’aquest mineral, del granit que trobem a la Catedral de Sant Jaume, em va donar una gran sorpresa tot fent camí…

Si n’és de bonica, la mica!

mica

Mica del granit; granit de la Catedral i granit, també (potser l’origen del que s’utilitzà per a la construcció de la Catedral? Hauré d’investigar una mica…) del Cap Fisterra. Precisament a la platja d’aquest indret que, segons els romans era la fi del món (tot i que no era pas el punt més occidental del món conegut a aquella època, sinó que ho era el, també gallec, Cap Touriñán) ens vàrem poder refrescar una mica. Una platja coberta closques de petxines… quina mà de carbonat de calci!

DSCN0965

Fisterra, 09/07/13.

petxines

Tal i com comentàvem, al revers d’aquesta moneda de 5 cèntims que utilitzo de referència per a visualitzar la mida de les mostres que vaig prendre tot fent camí, hi trobem la imatge de la façana de la Catedral, a l’interior de la qual, amb 1.6 m d’alçada, s’hi custodia el Botafumeiro, un dels encensers més grossos del món. Mentre que l’original -que es perdé a la Guerra del Francès- era de íntegrament de plata, l’actual és d’un aliatge de llautó i bronze i només està recobert per una fina capa del preciós metall de nombre atòmic 47. Em va agradar tornar-lo a veure, tot i que aquest cop no el vam veure bellugar-se ni fumar l’eucarística i flairosa goma resinosa.

DSCN1701

Botafumeiro. Catedral de Santiago de Compostel·la, 12/07/13.

DSCN1707

Botafumeiro. Catedral de Santiago de Compostel·la, 12/07/13.

DSCN1708

Botafumeiro. Catedral de Santiago de Compostel·la, 12/07/13.

I, parlant del llautó i les monedes de cèntims d’euro, el primer que em ve al cap és el bonic experiment amb el qual podem simular la transmutació dels metalls perseguida pels alquimistes. Galvanitzar una moneda de cèntim d’euro (o les britàniques d’1 o 2 pence; és a dir, les monedes que estan recobertes de coure) mitjançant un procés electroquímic i la posterior formació de l’aliatge que recorda l’or. Pràctica de laboratori que agrada molt als estudiants de secundària i que resulta molt interessant per parlar de la química involucrada, així com de la història d’aquesta ciència apassionant i l’alquímia que la precedí.

monedesbelllloc

Experiment per simular la transmutació dels metalls que vaig fer amb estudiants de secundària en les darreres jornades d’Els Matins de la Química, organitzades pel Departament de Química de la UdG.

Per acabar el repàs de la ciència del Camí, la meva estimada meteorologia. Després de 10 hores d’autocar, tot passant entre Saragossa i Lleida, vam poder gaudir d’un dels espectacles més bonics de la natura. La formació d’una tempesta. Els cumulonimbus creixien davant nostre, passaven de calbus a capillatus i, fins i tot, sobre els nostres caps vàrem veure com penjaven els, sempre espectaculars, mamatus. Evidentment que vàrem acabar vivint la tempesta, amb força aigua, tot i que no vàrem enganxar les pedregades i calamarsades que varen colpejar la terra lleidatana.

DSCN1857

Creixement de cumulonimbus i formació de mamatus sobre els nostres caps. Entre Saragossa i Lleida, des de l’autocar; 13/07/13.

Vull dedicar aquesta entrada a la colla de 17 amics de la Delegació de Joves del Bisbat de Girona. Plegats hem viscut aquesta gran aventura i, esperem, en vindran moltes més!🙂

DSCN1255

Passat, present i futur. De l’hórreo, el famós graner gallec, als molins d’un parc eòlic que ens vàrem trobar prop de Negreira.

Referències i més info:

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s