Setembre de 2014

Ha estat humit i més aviat fresc. Fins i tot hi ha qui diu que recordarem el 2014 com “l’any sense estiu”. O potser serà l’any amb l’estiu-tardor i la tardor-estiu? Això s’haurà de veure…

Independentment de la curiosa meteo que haguem pogut tenir (s’han batut rècords a nivell de segle, tot sigui dit) avui molts tanquem la temporada, si bé l’inici de curs clàssic -per tradició escolar- el tenim fixat al 15 de setembre. Tornar a la feina, tornar a l’escola, amb els records de l’estiu… i un dels meus és ben especial. Arribo a la universitat amb la magnífica experiència d’haver conegut a Manuel Linares, físic per la Universitat de Barcelona, professor de ciència a secundària i gelater. Sí, sí, gelater.

La història començà a finals de juliol. Tancant el curs a la Universitat de Girona, mentre a Blanes estàvem de Festa Major de Santa Anna, vaig començar a rebre imputs sobre una cosa curiosa que passava a la nostra vila. “La nova gelateria té un gelat que canvia de color! Hi has d’anar!” em va dir una amiga en ple concert de la Salseta del Poble Sec. El xivarri que hi havia a la plaça dels Dies Feiners em va fer dubtar de si havia entès bé el que acabava de sentir. Passats un parell de dies a un dels despatxos de química física de la UdG un parell d’investigadors, sorpresos, em passen l’enllaç a un article divulgatiu que acabaven de llegir tot reptant-me: “Mira, mira, al teu poble! Un gelat que canvia de color? Va, investiga!”. I bé, això és el que vaig fer.

El Facebook, com a bona font de recerca si per a trobar coneguts en comú amb una persona, em va acostar a l’objectiu i gràcies a la Laura vaig anar a parar cara a cara amb en Manuel, un innovador i emprenedor amb majúscules. El físic nascut a Calella, on té el seu obrador, ha aconseguit fusionar les seves passions; la seva formació i la seva afició. Ciència i gastronomia. Del laboratori a l’obrador de gelats i canviant la bata pel davantal.

Amb un Xamaleón a la mà, tot gaudint-ne, vam fer petar la xerrada. El tret característic del gelat és que canvia de color, virant d’un morat a un rosa intens a mida que el vas menjant. Fruit de processos “naturals”, és a dir, sembla que el gelat no incorpora més que extractes de fruites. Aquest és el resultat d’una interessant recerca. A més a més, és ben bo. Podríem catalogar-lo com a gust tutti-frutti. Aquest factor, tal i com em va confessar el mateix Linares, va ser complicat d’aconseguir. Als primers assajos el gelat canviava de color, però el seu gust no era gens atractiu.

I bé, les hipòtesis… De seguida de saber la notícia i a l’anar veient de què anava l’assumpte vaig pensar en les antocianines, presents en la coll llombarda i altres verdures i fruites, que viren de color amb el canvi de pH. Les primeres fotos que vaig veure i, fins i tot un vídeo, reforçaven les meves sospites, ja que aquest gelat virava de morat a violat a mida que disminuïa el pH (la saliva és lleugerament àcida). Ara bé, parlant amb Linares vaig veure que no era tan trivial, si bé no anava pas malencaminat. El fet és que en Manuel Manuel es troba en plena fase de patentar el gelat, de manera que, evidentment, no pot parlar clar i català sobre la ciència que hi ha al darrere. De manera que tinc ganes de tornar-hi a parlar d’aquí uns mesos, quan la fórmula secreta ja pugui ser desvetllada.

Amb Manuel Linares a la gelateria del carrer Raval de Blanes.

Ara que, a 20 dies d’encetar-la, sembla que podrem tenir una tardor-estiu, després d’aquest estiu-tardor, us animo a passar la calor amb el gelat Xamaleón.