De la bruixeria popular catalana als químics actuals

Entre els segles XVI i XVII, al nostre país hi va haver una forta persecució d’aquelles noies enteses en meteorologia, que coneixien plantes medicinals i feien pocions i ungüents guaridors. La majoria d’elles varen acabar cremades a la foguera, denunciades pels veïns i jutjades per la Inquisició. Tots hem sentit explicar episodis d’aquella època viscuts a les nostres viles i molts records i llegendes han estat recollits en diversos llibres, entre els quals destaca “Bruixes i bruixots”, el número 16 de la “Biblioteca de Tradicions Populars“, del folklorista català Joan Amades.

El passat 2011, el canal brasiler FalaQuímica (@falaquimica) (Departament de Química de la Universidade Federal de Santa Catarina, Florianópolis, Brasil), va penjar un vídeo que vaig trobar interessant relacionat amb aquest món de la bruixeria, tan lligat a la nostra tradició catalana. Es titula “As MOLÉCULAS da BRUXARIA!” i ens parla de la relació entre la bruixeria de l’Europa del segle XV al s. XVIII i la química. Al reportatge de poc més d’un quart d’hora de durada (interessant pel contingut però fins a cert punt amb desafortunada edició, per l’excessivament alta música de fons) s’analitzen, des d’un punt de vista químic, algunes de les pocions que s’han trobat descrites a la bibliografia d’aquell temps. Molècules químiques, extretes d’ingredients d’allò més surrealista descrits a cremades pàgines de polsosos llibres trobats a les lleixes de les biblioteques més antigues del vell continent.

Entre aquestes molècules trobem la bufotoxina (extreta de la pell de certs gripaus i altres amfibis del gènere Bufo), la reserpina, l’atropina, l’arecolina, la digitoxina, l’escopolamina entre moltes altres. Aquestes molècules formaven part dels ingredients de font natural que els personatges feien servir per a preparar “elixir d’amor” (on hi destaca l’ús de la mandràgora), “elixir de mort” (amb la cicuta com a ingredient principal i la coniïna com a molècula activa) o “ungüent volador” (preparat amb belladona, datura i certs bolets del gènere  Psilocybe amb la presència de l’alcaloide al·lucinogen psilocibina).

Grup indole.

Fixem-nos que el grup indole, punt de partida en la síntesi de molts compostos orgànics, fàrmacs i pigments, és força comú en aquestes molècules de bruixeria.

Totes aquestes molècules són actives davant de receptors del nostre organisme, bàsicament són al·lucinògenes i psicotròpiques. Per tant, amb la seva ingestió no ens ha d’estranyar gens que les bruixes volessin i que conversessin amb éssers mitològics o amb el mateix diable.

El 1976 es va publicar a la prestigiosa Science un article titulat Ergotism: The Satan Loosed in Salem?, amb el qual es cercava una explicació mèdica a la gran d’ergotisme que el 1692 va portar a la gran cacera de bruixes a Salem (Massachusetts).

Mandràgora. Se li atribuien propietats màgiques per les seves arrels amb forma humana.

No voldria acabar sense repassar una visió més amable i romàntica de la bruixeria, una visió que fins i tot diria que és gairebé científica. Es tracta de la màgia i la bruixeria del món de Harry Potter (tot i que també podríem parlar de la Bruixa Aburrida de Les Tres Bessones o d’Embruixada dels anys 60-70 i reemesa fa pocs anys a TV3, però aquest darrer serial tocava el caire més màgic que no pas el científic de les bruixes). L’autora, J.K. Rowling, va construir aquest món sobre els fonaments de la història i la mitologia, essent així una bona introducció a la història de l’alquímia, per exemple. D’aquesta manera, aquesta saga sempre m’ha apassionat, des de que amb uns 14 anys vaig començar a llegir-ne els llibres. L’alquímia hi apareix en forma de personatges històrics, com l’alquimista Nicolàs Flamel i, sobretot, en forma d’assignatura a l’escola de bruixeria Hogwarts. Es tracta de l’assignatura de “pocions”, la qual equivaldria a la química actual. L’única diferència entre aquelles classes i les que ara fem al laboratori de l’institut és l’ús del mètode científic.

L’alumna Hermione Granger a la classe de pocions (un dels films de la sèrie Harry Potter).

Jo mateix a la classe de pocions de Hogwarts. Londres, Primavera 2012. Gràcies per la foto, Toni! 🙂

El vídeo “As MOLÉCULAS da BRUXARIA!” acaba afirmant que els bruixots del s. XXI som els químics, els quals “som capaços d’aïllar, caracteritzar i reconèixer les molècules de bruixeria, així com alterar les seves estructures per amplificar els seus efectes desitjats i suprimir els efectes colaterals”. Bé, ho podríem dir així, però no m’acaba d’agradar. Prefereixo parlar de la bruixeria i, sobretot, de l’alquímia com a preciència bressol de la química i el mètode científic. Precisament aquesta és la principal diferència entre les pràctiques alquímiques (o de bruixeria) i la química, el fet de seguir un mètode científic.

Referències:

Alquimistes i molt més als “Matins de la Química” 2011.

Durant tot el matí d’avui, dimecres 19 de gener, un centenar d’estudiants de batxillerat de diversos centres de secundària de la província de Girona han visitat la Facultat de Ciències de la Universitat de Girona en motiu de la 8a edició d’ Els Matins de la Química.

Durant el matí els futurs universitaris han participat en 5 tallers corresponents a les diferents branques de la química i una visita guiada pels laboratoris de docència i recerca, així com de la conferència inaugural de la jornada a càrrec de Miquel Duran, professor del Departament de Química de la UdG. Duran ens ha mostrat l’evolució de la recerca en química, fins a la que s’està portant a terme en rigorosa actualitat, a través d’un viatge al voltant del carboni. Des del ful·lerè (premi Nobel de Química 1996) al grafè (premi Nobel de Física 2010), passant pel nanotub de carboni i explicant totes les aplicacions (reals en l’actualitat i possibles en un futur indeterminat) de totes elles. Models moleculars i animacions ens han servit per visualitzar aquestes molècules.

Un dels tallers on els estudiants han pogut participar ha estat el d’alquímia, en el qual he estat de professor amb els companys de l’àrea de Química Inorgànica. Després de repassar una mica la (pre)història de la química -tot recordant els alquimistes (com el català Ramon Llull), la tan desitjada Pedra Filosofal i la recerca de la finalització de la Gran Obra,  la transmutació dels metalls vulgars en el noble or- hem jugat a fer d’alquimistes en primera persona. Amb la nostra pròpia “Pedra Filosofal” hem aconseguit transmutar monedes de cèntims d’Euro a plata i or. Si més no ho hem fet aparentment, ja que el procés químic que hem dut a terme, que hem estudiat posteriorment a la pràctica, consta d’una primera deposició de  zinc -en forma de fina pel·lícula- sobre la moneda recoberta de coure i una posterior reacció entre aquests 2 metalls sòlids a la flama per donar lloc a un aliatge daurat (el llautó). El resultat dels 2 passos del procediment el veiem representat a la fotografia següent:

Aquest 2011, Any Internacional de la Química, tornarem a realitzar Els Matins de la Química (activitat que forma part del projecte LaQuimica.Net) els propers 2 i 16 de febrer. Esperem que vagi tan bé com en aquesta primera jornada.

Engrades relacionades: