“Investigación y Ciencia” a Twitter i Facebook. Benvinguts!

La divulgació ceintífica 2.0 està d’enhorabona ja que la fantàstica revista de divulgació Investigación y Ciencia, edició espanyola de Scientific American (@sciam), coincidint amb l’inici d’any acaba d’inaugurar el seu usuari de twitter i pàgina de Facebook.

IyC

A partir d’ara, a més a més de llegir-la mensualment, en seguiré les piulades 🙂

@IyC_es

facebook.com/investigacionyciencia

Trobo destacable fixar-nos en el nombre de seguidors a una i altra xarxa, avui que ens trobem a un meset del naixement d’ambdues (concretament, la 1a piulada data a 11/12/12 i el registre a Fb el 28/11/12) tot i que la gran difusió no s’ha fet fins fa un parell de dies.

– Conclusió? – L’usuari interessat en divulgació científica és a twitter.

Evidentment que és una conclusió precipitada, ja que a mesura que passi el temps és fàcil que aquest gran desfasament disminueixi i segur que hi ha altres factors que s’haurien de tenir en compte. Si més no, podríem concloure que twitter és més ràpid i immediat. Que mitjançant RT una notícia es difon ràpidament pels usuaris interessats.

Sigui com sigui, l’enhorabona i benvinguts a les xarxes socials, IyC! Per molts anys de divulgació científica, tant clàsica com 2.0!

La química d’un bon allioli

Al número de setembre de la revista de divulgació científica Investigación y Ciencia podem llegir un interessant article de Pere Castells (Departament d’investigació gastronòmica i científica de la fundació Alícia) sobre la química de l’Allioli (El alioli llega a Harvard).

Es tracta d’un article molt nostrat ja que, a més a més d’estar escrit per un químic català, es basa en un producte tant català com l’allioli (que també es prepara en altres cultures, evidentment) i que fa referència al cuiner català Nando Jubany.

El tradicional allioli correspon a una emulsió composta d’all, oli i sal (NaCl). Amb l’ajuda d’un morter s’obté una emulsió en la que hi ha moltes gotes d’oli juntes; a la interfase, l’all fa d’emulsionant, a la vegada que aporta la fase aquosa.

Tal i com escriu el mateix Pere Castells, a l’article:

“Según la receta de Jubany, se machacan en un mortero diez dientes de ajo; a la pasta obtenida de le añade poco a poco un litro de aceite. Un truco: para compensar el déficit acuoso de la preparación, se recomienda ir añadiendo gotitas de agua tibia. Si se ponen pocos ajos, al dejar de agitar, las pequeñas gotitas de aceite pueden unirse dejando más fluido o incluso cortado el alioli. Si añadimos yemas a la emulsión, esta será más estable y podremos reducir a uno o dos dientes de ajo la preparación per litro de aceite.”

A l’article també se’ns presenta la batedora elèctrica com a alternativa al clàssic morter i altres emulsions per acompanyar els plats, com la maionesa o la lactonesa.

Recordo perfectament la visita que vàrem fer uns quants químics de la UdG a la Fundació Alícia (el setembre de 2010), on Pere Castells ens va rebre i guiar pels laboratoris-cuina. Es tracta d’un paradís de laboratoris plens d’estris de cuina i cuines amb productes químics, on, com si dels alquimistes del segle XXI es tractés, químics i cuiners treballen colze a colze per a descobrir i crear.

Tots els articles publicats mensualment durant el 2011 a la revista, dedicats a la química i descarregables de franc amb motiu de l’AIQ2011:

http://www.investigacionyciencia.es/encuesta.asp

Nova “Investigación y Ciencia” i l’AIQ2011

Abans d’ahir vaig rebre a casa el primer número de l’any, corresponent al mes de gener de la revista Investigación y Ciencia (edició espanyola de la Scientific American). A primer cop d’ull em vaig pensar que m’obsequiaven amb un dels “Temes” de la revista ja que la publicació presentava un petit llom. Amb gran sorporesa em vaig adonar que es tractava de la mensualitat i el seu nou aspecte, tant exterior com interior.

Deixant de banda el nou aspecte de la revista voldria destacar, i celebrar, que Investigación y Ciencia s’afegeix a la celebració de l’Any Internacional de la Química 2011 obsequiant els seus lectors amb articles, que es poden descarregar de franc des del seu lloc web, relacionats amb el desenvolupament i les aplicacions de la química. Tal i com trobem a la pàgina 13 del número de gener:

En el primer número de 2011 ja hi trobem dos interessants articles escrits pels catalans Marc Boada (programa QuèQuiCom, TVC) i Jordi Sort (UAB; investigador ICREA). Boada ens proposa construir un espintariscopi casolà per a observar la fosforescència de materials radioactius i Jordi Sort ens presenta la recerca que es desenvolupa en el seu grup al voltant dels vidres metàl·lics.

Des del punt de vista de la química, també de la física, la recerca en nous materials és una de les línies d’investigació amb bon futur, sense una meta visible. I aquesta recerca en vidres metàl·lics només n’és un exemple, ja que també podríem destacar la recerca en materials superconductors o en el grafè i derivats (recerca mereixedora del Premi Nobel de Física 2010).

Però, què són les vidre metàl·lics i, encara més important, quines aplicacions poden tenir per a la nostra vida quotidiana?

Com ja sabem els vidres estan formats bàsicament per òxid de silici i tenen una estructura amorfa (no cristal·lina), per altra banda els metalls sí que es troben formats per una estructura ordenada (cristal·lina). Però sota determinades condicions es poden aconseguir metalls amb estructura amorfa, es tracta dels “vidres metàl·lics”. L’ interès d’aquests materials rau en les seves propietats mecàniques com presentar una duresa més alta que l’acer o una elasticitat superior als materials ceràmics; així com la seva gran resistència a la corrosió, fets que els fan uns materials idonis per a ésser utilitzats com a biomaterials per a implants ossis. Ara bé, els vidres metàl·lics no es formen de forma espontània (en condicions normals, els metalls tendeixen a organitzar-se en estructures cristal·lines ordenades), sinó que s’obtenen mitjançant refredaments ultaràpids (a velocitats superiors als 100 ºC /s) d’aliatges fosos de Zr-Ti-Cu-Ni-Be, Pd-Cu-Si o Mg-Cu-Y.

Degut a la seva estructura amorfa, les propietats dels vidres metàl·lics s’acosten més a les del diamant que no pas a les dels aliatges metàl·lics tradicionals, essent un dels materials més durs dels que es coneixen, tal i com veiem representat en aquest diagrama. El mòdul de Young quantifica les deformacions elàstiques que pateix un material sota l’acció d’una força externa. Per altra banda, el límit elàstic és una mesura de la tensió màxima que pot suportar un material abans de deformar-se de forma permanent i és proporcional a la duresa.

A l’article publicat a Investigaión y Ciencia també hi podem llegir la recerca que el grup de Jordi Sort ha desenvolupat en els darrers anys al voltant d’aquests sorprenents materials.

Repeteixo que des d’aquí celebro que una revista de divulgació científica d’àmbit general s’afegeixi a la celebració de l’Any Internacional de la Química.