De la bruixeria popular catalana als químics actuals

Entre els segles XVI i XVII, al nostre país hi va haver una forta persecució d’aquelles noies enteses en meteorologia, que coneixien plantes medicinals i feien pocions i ungüents guaridors. La majoria d’elles varen acabar cremades a la foguera, denunciades pels veïns i jutjades per la Inquisició. Tots hem sentit explicar episodis d’aquella època viscuts a les nostres viles i molts records i llegendes han estat recollits en diversos llibres, entre els quals destaca “Bruixes i bruixots”, el número 16 de la “Biblioteca de Tradicions Populars“, del folklorista català Joan Amades.

El passat 2011, el canal brasiler FalaQuímica (@falaquimica) (Departament de Química de la Universidade Federal de Santa Catarina, Florianópolis, Brasil), va penjar un vídeo que vaig trobar interessant relacionat amb aquest món de la bruixeria, tan lligat a la nostra tradició catalana. Es titula “As MOLÉCULAS da BRUXARIA!” i ens parla de la relació entre la bruixeria de l’Europa del segle XV al s. XVIII i la química. Al reportatge de poc més d’un quart d’hora de durada (interessant pel contingut però fins a cert punt amb desafortunada edició, per l’excessivament alta música de fons) s’analitzen, des d’un punt de vista químic, algunes de les pocions que s’han trobat descrites a la bibliografia d’aquell temps. Molècules químiques, extretes d’ingredients d’allò més surrealista descrits a cremades pàgines de polsosos llibres trobats a les lleixes de les biblioteques més antigues del vell continent.

Entre aquestes molècules trobem la bufotoxina (extreta de la pell de certs gripaus i altres amfibis del gènere Bufo), la reserpina, l’atropina, l’arecolina, la digitoxina, l’escopolamina entre moltes altres. Aquestes molècules formaven part dels ingredients de font natural que els personatges feien servir per a preparar “elixir d’amor” (on hi destaca l’ús de la mandràgora), “elixir de mort” (amb la cicuta com a ingredient principal i la coniïna com a molècula activa) o “ungüent volador” (preparat amb belladona, datura i certs bolets del gènere  Psilocybe amb la presència de l’alcaloide al·lucinogen psilocibina).

Grup indole.

Fixem-nos que el grup indole, punt de partida en la síntesi de molts compostos orgànics, fàrmacs i pigments, és força comú en aquestes molècules de bruixeria.

Totes aquestes molècules són actives davant de receptors del nostre organisme, bàsicament són al·lucinògenes i psicotròpiques. Per tant, amb la seva ingestió no ens ha d’estranyar gens que les bruixes volessin i que conversessin amb éssers mitològics o amb el mateix diable.

El 1976 es va publicar a la prestigiosa Science un article titulat Ergotism: The Satan Loosed in Salem?, amb el qual es cercava una explicació mèdica a la gran d’ergotisme que el 1692 va portar a la gran cacera de bruixes a Salem (Massachusetts).

Mandràgora. Se li atribuien propietats màgiques per les seves arrels amb forma humana.

No voldria acabar sense repassar una visió més amable i romàntica de la bruixeria, una visió que fins i tot diria que és gairebé científica. Es tracta de la màgia i la bruixeria del món de Harry Potter (tot i que també podríem parlar de la Bruixa Aburrida de Les Tres Bessones o d’Embruixada dels anys 60-70 i reemesa fa pocs anys a TV3, però aquest darrer serial tocava el caire més màgic que no pas el científic de les bruixes). L’autora, J.K. Rowling, va construir aquest món sobre els fonaments de la història i la mitologia, essent així una bona introducció a la història de l’alquímia, per exemple. D’aquesta manera, aquesta saga sempre m’ha apassionat, des de que amb uns 14 anys vaig començar a llegir-ne els llibres. L’alquímia hi apareix en forma de personatges històrics, com l’alquimista Nicolàs Flamel i, sobretot, en forma d’assignatura a l’escola de bruixeria Hogwarts. Es tracta de l’assignatura de “pocions”, la qual equivaldria a la química actual. L’única diferència entre aquelles classes i les que ara fem al laboratori de l’institut és l’ús del mètode científic.

L’alumna Hermione Granger a la classe de pocions (un dels films de la sèrie Harry Potter).

Jo mateix a la classe de pocions de Hogwarts. Londres, Primavera 2012. Gràcies per la foto, Toni! 🙂

El vídeo “As MOLÉCULAS da BRUXARIA!” acaba afirmant que els bruixots del s. XXI som els químics, els quals “som capaços d’aïllar, caracteritzar i reconèixer les molècules de bruixeria, així com alterar les seves estructures per amplificar els seus efectes desitjats i suprimir els efectes colaterals”. Bé, ho podríem dir així, però no m’acaba d’agradar. Prefereixo parlar de la bruixeria i, sobretot, de l’alquímia com a preciència bressol de la química i el mètode científic. Precisament aquesta és la principal diferència entre les pràctiques alquímiques (o de bruixeria) i la química, el fet de seguir un mètode científic.

Referències:

Més Màgia Química a Hogwarts

Només de llevar-me he tret el cap per la finestra… plugim… la predicció meteorològica ha estat encertada… patint per la processó d’aquest vespre… després de l’any passat, un altre Divendres Sant sense poder sortir?

En mig d’aquest inici de dia més aviat trist (suposo que Divendres Sant, en si, ja ha de ser un dia trist) m’he connectat a la xarxa i he trobat un vídeo que m’ha animat. Més d’una vegada ja he parlat de Tom Lehrer i la seva magnífica “The Elements Song”, he penjat vídeos d’algunes de les múltiples versions que se n’han fet i, fins i tot, em vaig atrevir a fer-ne una en català, el passat 1 de gener de 2011, per celebrar l’inici de l’AIQ2011.

Doncs aquest matí he descobert un vídeo on Daniel Radcliffe, l’actor que encarna al mag Harry Potter a l’exitosa saga cinematogràfica, interpreta excel·lentment la cançó de Lehrer.

Es tracta de la participació de l’actor a “The Graham Norton Show” de la cadena britànica BBC.

Si a les aventures de Harry Potter no hi havia prou ciència (des de les classes de pocions amb el professor Snape, química/alquímia pura, a la recerca de la Pedra Filosofal a la primera de les aventures amb l’aparició de l’alquimista Nicolas Flamel, o la manera de fer levitar els objectes, com si d’un imant sobre un superconductor refrigerat es tractés…) ara hi afegim aquesta gravació del mateix Harry Potter recitant els elements de la Taula Periòdica! (ja que en parlem recomano el llibre “The Science of Harry Potter“, és divertit).

Aprofito per recordar una altra versió que m’agrada molt de la cançó, que també vaig presentar al bloc. Es tracta de la versió japonesa.

I per acabar, com que avui toca, fem referència a la crucifixió geomètrica en 4 dimensions de Salvador Dalí. Un cop més una fantàstica obra de l’autor empordanès, on mescla la ciència i l’art. Corpus hipercúbicus.