De la bruixeria popular catalana als químics actuals

Entre els segles XVI i XVII, al nostre país hi va haver una forta persecució d’aquelles noies enteses en meteorologia, que coneixien plantes medicinals i feien pocions i ungüents guaridors. La majoria d’elles varen acabar cremades a la foguera, denunciades pels veïns i jutjades per la Inquisició. Tots hem sentit explicar episodis d’aquella època viscuts a les nostres viles i molts records i llegendes han estat recollits en diversos llibres, entre els quals destaca “Bruixes i bruixots”, el número 16 de la “Biblioteca de Tradicions Populars“, del folklorista català Joan Amades.

El passat 2011, el canal brasiler FalaQuímica (@falaquimica) (Departament de Química de la Universidade Federal de Santa Catarina, Florianópolis, Brasil), va penjar un vídeo que vaig trobar interessant relacionat amb aquest món de la bruixeria, tan lligat a la nostra tradició catalana. Es titula “As MOLÉCULAS da BRUXARIA!” i ens parla de la relació entre la bruixeria de l’Europa del segle XV al s. XVIII i la química. Al reportatge de poc més d’un quart d’hora de durada (interessant pel contingut però fins a cert punt amb desafortunada edició, per l’excessivament alta música de fons) s’analitzen, des d’un punt de vista químic, algunes de les pocions que s’han trobat descrites a la bibliografia d’aquell temps. Molècules químiques, extretes d’ingredients d’allò més surrealista descrits a cremades pàgines de polsosos llibres trobats a les lleixes de les biblioteques més antigues del vell continent.

Entre aquestes molècules trobem la bufotoxina (extreta de la pell de certs gripaus i altres amfibis del gènere Bufo), la reserpina, l’atropina, l’arecolina, la digitoxina, l’escopolamina entre moltes altres. Aquestes molècules formaven part dels ingredients de font natural que els personatges feien servir per a preparar “elixir d’amor” (on hi destaca l’ús de la mandràgora), “elixir de mort” (amb la cicuta com a ingredient principal i la coniïna com a molècula activa) o “ungüent volador” (preparat amb belladona, datura i certs bolets del gènere  Psilocybe amb la presència de l’alcaloide al·lucinogen psilocibina).

Grup indole.

Fixem-nos que el grup indole, punt de partida en la síntesi de molts compostos orgànics, fàrmacs i pigments, és força comú en aquestes molècules de bruixeria.

Totes aquestes molècules són actives davant de receptors del nostre organisme, bàsicament són al·lucinògenes i psicotròpiques. Per tant, amb la seva ingestió no ens ha d’estranyar gens que les bruixes volessin i que conversessin amb éssers mitològics o amb el mateix diable.

El 1976 es va publicar a la prestigiosa Science un article titulat Ergotism: The Satan Loosed in Salem?, amb el qual es cercava una explicació mèdica a la gran d’ergotisme que el 1692 va portar a la gran cacera de bruixes a Salem (Massachusetts).

Mandràgora. Se li atribuien propietats màgiques per les seves arrels amb forma humana.

No voldria acabar sense repassar una visió més amable i romàntica de la bruixeria, una visió que fins i tot diria que és gairebé científica. Es tracta de la màgia i la bruixeria del món de Harry Potter (tot i que també podríem parlar de la Bruixa Aburrida de Les Tres Bessones o d’Embruixada dels anys 60-70 i reemesa fa pocs anys a TV3, però aquest darrer serial tocava el caire més màgic que no pas el científic de les bruixes). L’autora, J.K. Rowling, va construir aquest món sobre els fonaments de la història i la mitologia, essent així una bona introducció a la història de l’alquímia, per exemple. D’aquesta manera, aquesta saga sempre m’ha apassionat, des de que amb uns 14 anys vaig començar a llegir-ne els llibres. L’alquímia hi apareix en forma de personatges històrics, com l’alquimista Nicolàs Flamel i, sobretot, en forma d’assignatura a l’escola de bruixeria Hogwarts. Es tracta de l’assignatura de “pocions”, la qual equivaldria a la química actual. L’única diferència entre aquelles classes i les que ara fem al laboratori de l’institut és l’ús del mètode científic.

L’alumna Hermione Granger a la classe de pocions (un dels films de la sèrie Harry Potter).

Jo mateix a la classe de pocions de Hogwarts. Londres, Primavera 2012. Gràcies per la foto, Toni!🙂

El vídeo “As MOLÉCULAS da BRUXARIA!” acaba afirmant que els bruixots del s. XXI som els químics, els quals “som capaços d’aïllar, caracteritzar i reconèixer les molècules de bruixeria, així com alterar les seves estructures per amplificar els seus efectes desitjats i suprimir els efectes colaterals”. Bé, ho podríem dir així, però no m’acaba d’agradar. Prefereixo parlar de la bruixeria i, sobretot, de l’alquímia com a preciència bressol de la química i el mètode científic. Precisament aquesta és la principal diferència entre les pràctiques alquímiques (o de bruixeria) i la química, el fet de seguir un mètode científic.

Referències:

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s